DE VILAMANISCLE AL PAÍS DEL ROMÀNIC


St. Genís del Tarrer
St. Martí de Vallmala
St. Miquel de Colera
Sta. Maria de Colera
St. Quirze de Colera



SANT MIQUEL DE COLERA


És una església romànica del s. XII, d'una nau amb absis semicircular a l'extrem de llevant. És coberta amb volta apuntada, a la nau, i ametllada, a l'absis, les quals són protegides per un enllossat de pissarra. La portada, d'arcs de mig punt en degradació, és al costat de migdia; damunt del frontís es dreça una espadanya. Les finestres són de doble esqueixada; hi ha un parell d'òculs sobre l'arc triomfal; s'ha conservat el paviment de lloses. Els murs, de molt gruix, presenten un aparell de grans carreus escairats.
La rodalia de Sant Miquel formava part, en època medieval, de l'extens territori de l'abadia de Sant Quirze de Colera. Fou la parròquia de la població escampada per aquestes muntanyes i valls. Al segle XVIII, ja minvat el perill de la pirateria, es creà i es consolidà l'actual vila de Colera, vora el mar, on es construiria, la nova església parroquial de Sant Miquel.



SANT GENÍS DEL TERRER (L'ESGLÉSIA DEL TERRER)


L'anomenada "Església del Terrer" s'identifica amb la cel.la de Sant Genís, que des de l'any 974 al 990 és documentada com a possessió de Sant Pere de Rodes. L'any 1091 fou objecte d'un litigi entre el dit monestir, que el guanyà, i el de Banyoles, junt amb altres propietats. El seu territori arribava fins el mar. No és causal que hi hagi un paratge del litoral dit Sant Genís, on hi ha un pedró-oratori que era dedicat a aquest sant.

L'esglesiola ha conservat la volta i les estretes finestres només a l'absis, que té planta semicircular ultrapassada. El destacat arc triomfal quedà molt destruït. Els murs perimetrals de la nau s'han conservat en alçades irregulars. Malgrat les reduïdes dimensions, aquesta nau tenia tres portes, a migdia, a ponent i a tramuntana, aquesta exageradament estreta. Cal destacar també el banc d'obra, els paviments de morter i picadís ceràmic i les filades d'opus spicatum de l'aparell.


SANT MARTÍ DE VALLMALA


La cel.la monàstica de Sant Martí de Vallmala o de Fontanet és documentada com a possessió del monestir de Banyoles en un diploma reial de l'any 878. Un alou situat a Vallmala fou donat a l'abadia de Sant Quirze de Colera l'any 982, però la cel.la i el seu terme es trobaven sota el domini dels monjos de Banyoles, segons un altre diploma del 916 i confirmacions papals dels anys 1017, 1079, i 1175. L'any 1019 fou consagrada aquesta església. Consta com a parroquial els segles XIII i XIV, però al XVII ja havia perdut aquesta funció.

L'església pre-romànica de Sant Martí va ser publicada l'any 1975. És d'una sola nau, capçada per un absis trapezoïdal. Aquest absis manté la volta de canó sobre banquets i dues finestres d'arcs de ferradura. De la nau sense coberta, només es drecen dos murs, ja que el meridional és enderrocat. En el seu basament és visible la situació de la porta. Unes actuacions recents, per part del G.A.T. i els Serveis de Joventut, l'han posat al descobert, juntament amb els graons del prebiteri, el banc corregut de la nau, la base de la pica baptismal i el paviment de morter. També han permés tenir un millor coneixament de la resta de l'edifici, la qual cosa ens permet apuntar que l'absis és la part més antiga, potser del s.IX, mentre que les restes de la nau podrien pertànyer a l'època de la consagració.

A poca distància i a ponent de l'església s'aprecien els reduïts vestigis de l'edifici monàstic alt medieval, construït amb pedres lligades amb fang.

Durant els treballs del camp de joventut de l'estiu de 1987, en desenrunar la nau de l'església s'hi troba una llàntia o corona de llum de ferro forjat, que estigué penjada de la volta. És una peça excepcional, dels segles XI o XII, la qual ha aparegut sencera.


SANT SILVESTRE DE VALLETA


És una església d'una nau coberta amb volta de canó com l'espai presbiteral que precedeix l'absis de la planta de ferradura; porta a migdia i espadanya sobre frontís. Pertany, bàsicament, al segle X, potser a la segona meitat (aparell d'opus espicatum, finestres d'un sol baix de l'absis) i, a més, presenta estructures d'una reforma parcial del segle XII (portada d'arcs en degradació, finestres de doble esqueixada de la nau). Conserva l'enllosat de coberta, incisions imitant carreuada en el morter dels paraments, amb una petita creu gratificada, bancs correguts i restes de pica baptismal a l'interior de la nau. A poques passes cap a migdia hi ha les ruïnes d'un edifici d'origen alt-medieval.
Sant Silvestre era una cel.la monàstica que ja és citada l'any 878 en un precepte reial, com a domini de l'abadia de Sant Esteve de Banyoles. També pertanyia la cel.la veïna de Sant Martí de Vallmala, en relació a la qual s'esmenta Sant Silvestre en documents de 1017 i 1019. El 1029 fou consagrada aquesta església de Sant Silvestre del "vilar Renoall o de Vallmala". El seu territori s'estenia des del mar fins el cim del Montperdut, on hi ha restes sepulcrals inèdites amb ceràmica a mà s.VII-IV a.C.) i testimonis de poblament d'època romano-republicana. En els segles XIII i XIV consta com parròquia, però ja no ho era al segle XVII.